nadir

anihilament. més baix que terra. malalta, mig morta. fins i tot em costa escriure-ho. no em diu res. no en sé res. no passa res i ens havíem de veure aquesta setmana. el pes que tinc al cos es fa cada dia més insuportable, mou dins de mi cada cop que penso en el seu silenci. fins i tot em costa escriure. tinc dificultats per parlar. no estic. el més estrany és que és una sensació gairebé només física, un pes que m'atreu al terra però no sento cap dolor. només l'anihilament del meu ésser. com si existeixi només per allò que hi ha entre nosaltres dos. la qual cosa és completament falsa. ho sé.
he d'intentar reflexionar sobre les raons objectives primer del seu silenci, i segon, més important, de la meva incapacitat a enfrontar la situació.
per què aquest silenci. no és la primera vegada, de fet tinc les proves escrites de les dues vegades anteriors on li vaig dir que prou.
doncs, si no és la primera vegada i que ja ha tornat, no he de menjar-me tant el cap.
i si aquesta vegada era per no tornar. i si s'ha enamorat d'una altra.
haurà tingut por del meu missatge, aquell que em vaig esforçar d'escriure amb afalacs.
haurà tingut por de trobar-se emparellat i patir altre cop.
caic. sempre en la mateixa pedra.