Ara fa més d'una setmana que ho he trencat tot. simplement. com una puta tonta estúpida. com l'eternal víctima de les ferides de sempre. putes ferides. puto orgull. tonta estúpida. güevona. fera salvada i sola. amb una màscara que t'hi cagues, diria l'adrià.
no ho sé.
no vull saber.
vull dormir, que el temps torni enrere, que s'aturi en aquella energia especial de gent especial de mirades i rotllos especials vull que soni la música dels pixies vull recuperar les meves ulleres de sol i dormir en els seus braços.
És l'home de la meva vida.
o és el que crec?
el que voldria creure?
aconseguiria fer-me oblidar l'escriptor de mentida? potser sí èèèh?
un que és a la meva altura, un per ser-ne orgullosa, un que podria portar a qualsevol lloc i presentar a tota la gent amb qui comparteixo rotllo, un sense ferida, o amb ferides que no ressonen amb les meves.
un amic, un complíce, un amb qui puc desplegar-me del tot, un que m'entèn sense parlar, ni tan sols sense mirar-nos, la puntuació de les meves frases, l'esguard que m'anima i em dóna ganes d'anar més enllà de mi mateixa, potser massa potser no?
potser
tot i això no penso canviar-me en amelie flassac.
potser que ho lamentaré algun dia.
potser no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada