Allò que no pot ser

I clar. Va passar allò que no podia ser.
Després d'unes quantes nits còmplices, compartint la mateixa onda, allò que tant trobava a faltar amb le Gardeur de Troupeaux. Sense plantejar-se res per això.

I clar, no va passar res, però va passar allò que no podia ser.

Una nit de festa, i de solitud, le Gardeur estava en la seva, compartint projectes i records amb algun altre perdut en aquest món.

I jo mirava les estrelles a la vora del foc, i la lluna amb una forma estranya, quina forma més estranya segur que m'ho podria explicar El que no pot ser...
i El que no pot ser, a l'altra banda del foc, que em crida "oscaaaaar! vine aquí, hi ha un lloc al costat meu!"
Va tornar el noi que estava assegut al seu costat, "seu doncs sobre els meus genolls, m'estarà bé, que tinc fred"
Sec, un petit silenci d'aquells que diuen tant.
"Tinc fred em diu. Està bé, així sento una mica més de calor, però tinc fred al cos també"
"si vols, puc recargolar-me contra tu"
"nooo! sinó la gent va parlar"
"ah clar, els xipots"
Mentrestant, estava intentant de no fer pesar massa el meu cos sobre ell, li preguntava "estàs bé? no peso massa?"
"nooo, estic la mar de bé"

Va apropar-se el filòsof, "espera que vull veure a qui el gringo està tirant trastos... oscar? però que fas aquí? això no pot ser!"

Sí que pot ser, però això només.

"a mi no m'agrada aquest noi, estic content que hagi marxat"
"doncs no ets l'únic a qui no li agrada"
"no, però sé que hi ha gent que ha lamentat que marxi"
"la gent amb qui dormo no. Bé, l'home amb qui dormo, perquè no dormo amb tothom tampoc"

"Ca veut dire, qu'éventuellement euh...si vous étiez au bout du rouleau, on pourrait envisager de, de ...conclure?"
vaig pensar en principi que parlava seriosament, estava intentant no envermellir massa quan vaig reconèixer aquella pel·lícula.
"què et passa?"
"intento recordar aquella cançó..."
"Quand te reverrais-je, pays merveilleux, où ceux qui s'aiment, vivent à deux..."
Que em passa?
Allò que not pot ser.

Vam parlar de les seves ex, de la dificultat de ser equilibrada quan la teva vida sempre ha estat coixa, vam parlar de tal presa d'aigua a Xina, de gat negre gat blanc i de mil coses més, i quan va arribar le Gardeur, ja no estava més per a ell, si estava amb algú altre en un altre planeta, algú que no pot ser.

La resta? Què, la resta?
Un sentiment de fàstic, cap a mi mateixa, cap al Guardeur també, per què no és com el seu amic? Per què sempre ha de ser ell el que es passa, per què sempre es queda ni tan sols en la mediocritat, sinó en el fang de la humanitat?
L'he deixat 3 setmanes després.

Aquí estic, amb el poc de màscara negra que em queda.
sense moure el nas (que duri la bona sort)

[les bronzés font du ski/patrice leconte/1979]