el pes. ja ha tornat el pes. no val buscar explicacions, no val ni explicar a les seves amigues que és una màquina de guerra, contra la qual no es pot fer res. no val dir dolenteries al seu respecte, si al final l'única cosa que tinc contra ell és que m'hagi deixat.
tinc l'esperança que torni. és completament estúpid, però tinc la sensació que pensarà, reflexionarà i s'adonarà que al final, em troba a faltar, no hem acabat el camí que havíem de fer junts i que al meu costat se sent feliç.
estic a un tal punt de desesperança que fins i tot lamento haver-li fet la pregunta fatal "fem una parella?"
crec que fins i tot hagués pogut continuar així, veure'ns a vegades, sense compromís, passar una estona o bé un cap de setmana i prou, algun sms de tant en tant i poca cosa més.
però ja sé que mai no hagués pogut suportar-ho, viure tot això sense passar-me.
a més, quan recordo tots aquells senyalets de què havia deixat d'agradar-li, se'm va aquesta esperança.
tinc un pes a dins, no sé com ho faig per respirar.