perquè clar, al final, ha considerat que jo no l'interessava com a parella i m'ha deixat.
no val buscar excuses ni explicacions ni defectes o altres teories falses i psiquiàtriques, a un moment donat he deixat d'agradar-li i prou.
és això que em fa mal, fora que això.
i, quan vull torturar-me un xic més, penso en tots aquells signes que ara tinc ben clars, però que no vaig voler veure ni de broma. (o només de broma, però xiquitita xiquitita)
com ha girat la cara per a eixugar-se la cara quan li havia llepat els llavis, la cara que va fer quan vaig dir que vingui a buscar la catifa a casa meva, com va fugir a la cuina quan vaig dir que em quedaria aquí un any o potser tres... (tontaestúpida)
- fas olor a patxulí
- ah sí?
- no m'agrada aquest olor
- ...

(ui com caic)

- va sempre molt ràpida, tu, oi?
- parles molt, no?
- t'ajudo?
- buaaa! en pelaràs una que n'hauré fet quatre
- buaaaa! buaaaa!
- ah sí? faig molt buaaaa?

home, massa.