avui m'ha trucat la sophie, m'ha estranyat un xic en vist a la última conversa que vam tenir fa poc, i m'ha dit que no se trobava molt bé, he pensat que m'explicaria algun drama més amb el seu jove, pero m'ha anunciat que el gerard s'ha matat en moto ahir al vespre.
no m'ha sorprès, ni ha sorprès ningú, el gerard era una d'aqueixes persones que sempre juguen amb la mort de por que la mort els agafi abans que hagin viscut del tot el que els queda per viure.
crec que al gerard però li agradava bastant la vida, per més lluny que recordi sempre ha viscut profundament, sempre li calia anar fins al final de les experiències, intentar veure on estava el límit, on se trobava la mort, mirar-la als ulls i riure-se'n. no s'ha mai contentat amb la bona mesura, crec que li feia por l'estabilitat, el sentiment que les coses anaven bé. crec que sobretot tenia por d'estar feliç, perquè sabia que la caiguda després seria encara més dolorosa. i sabia de quina caiguda parlava.
estar amb el gerard podia ser el somni més deliciós o el malson més feixuc, quan anava bé, quan encara no estava borratxo del tot, el podies seguir al seu univers sense cap barrera ni límit, sense cap obligació ni hora ni llei ni res fora que viure plenament el que tenies de viure. llavors, per un moment, podies sentir la seua llibertat, fins i tot podies tenir la impressió que estaves tan lliure com ell, podies apropar-te a la potència pura, aqueix sentiment embriagant que res ni ningú no t'impedirà mai de fer el que te dóna la gana de fer. com un salt a l'elàstic, aqueix crit que se fa a l'hora de saltar, però sense tenir els peus lligats.
és això al final. el gerard sabia que no tenia els peus lligats i ha acabat per saltar.
i ara comença el ball de les trucades per anunciar el que tots esperàvem un dia o l'altre però que no hauríem mai volgut sentir.
he trucat al tommy, crec que feia si més no 6 anys que no l'haviï pas trucat. sé que en aqueixos casos més val no posar-hi formes, que en cada cap de cada persona a qui s'anuncia una mala noticia comença la loteria del "qui serà". qui serà qui haurà mort, a qui li haurà passat un accident tan greu com perquè me truqui la oscar que no ha trucat des de fa 6 anys.
adiu tommy soc la oscar -adiu com vas? -tinc-una-mala-noticia-el-gerard-ha-mort
la marta i el peteers han dit que no els estranya-a mi tampoc
la tara s'ha angoixat respecte a l'esdevenir de la seua ànima d'ara endavant, diu que als budistes els agrada més que la persona tingui el temps de realitzar que s'està morint, sinó se queda aquí fent voltes perquè no s'adona que ha mort i s'angoixa perquè veu que la gent no la veu, se'n diu pànics i s'ha de pregar per a dir-li que no tingui por, que no hi ha separació, que el que està vivint no és res més que la continuació normal de la vida.
li he dit que poc després la mort de la marta m'havia vingut a veure quan estavi dormint, m'havia dit que veia que teniï molta pena i que per això havia vingut a passar una estoneta amb mi, per reconfortar-me, pero que aviat se'n hauria de marxar a veure la lisa que també la necessitava.
la nit després la lisa me va explicar que havia sentit una mà calorosa sobre el seu braç.
res que retiri a un pànic, el pànic el teníem més aviat nosaltres que nos quedàvem de cop sense la marta. sense haver pogut dir-li ni adiu ni t'estimi ni gràcies ni res.
el judici del seu assassí tindrà lloc els 15 i 16 de desembre. me demani com faran els pares de la marta per explicar a la suzy que van al judici de son pare i que esperan que se quedi a la presó com més temps millor. me demani si tindré la força de mirar-lo als ulls, me demani si el meu crit no se'n aprofitarà per sortir allà, i me fa un xic de por.
i un cop més aqui assegut
espero equivocar-me
sempre trobaràs algu
amb un cor agradable
[abús/esperança/son)
